Més enllà de la traïció (Tercera Part)

INFRAMUNDO

Quin lloc més càlid! Ara entenc el cremats que es troben els morts.

Ja heu de saber que estic ací, per què no apareixeu?

- Sí, ho sapiguem, nosaltres ho vegem tot: passat, present i el futur per venir.

- Bé, llavors sabreu quines són les meves preguntes.

- El trobaràs en el Tàrtaro i la seva destrucció no és possible.

- Per què? És tan poderós?

- No és qüestió de poder, sinó de vida.

- Per què quan es va empresonar als Déus atlants a ell no se l’empresonà? I per què ocorre açò ara?

- A soles podem dir-te que vigiles quan el dia es converteixi en nit. La resta, l’esbrinaràs quan sigui l’hora.

Les Parkes sempre amb els seves endevinalles i els seus misteris. No hi ha qui les entengui!

EL TÀRTARO

És açò realment el Tàrtaro? No hi ha res? Pot algú viure ací? I el que més m’amoïna, què està fent ell ací? Buscaré fins que el trobi o em costi la vid...

- Qui ets? 

- El meu nom és Keylev, qui ets tu?

- Sóc Adara, Deessa de la Raó i vinc a per tu.

- Per què traus la teva espasa? Potser vols lluitar amb mi?

- Defensat o mor, potser ets un covard?

- No m’agrada la violència, prefereix l’enteniment i la vida.

- Si és així, per què vols assassinar a Zeus?

- Ah! Ja entès! Creus que busque la seva mort? Crec que no t’han informat bé.

- Llavors, explica-m’ho tu.

- Com ja t’he dit, el meu nom és Keylev i sóc el Déu de la Vida. No sé quines històries t’hauran comptat, però de cap manera busque la mort de Zeus. A soles vull alliberar a la meva família. 

- La teva família ens va trair i quasi provoca la destrucció de tota la humanitat.

- Crec que les nostres històries són totalment distintes. Començaré comptant-te la meva. En l’època en la que convivíem els dos Panteons, el vostre Déu del Sol, Apolo era l’amant de la nostra estimada Reïna Apollymi, la Gran Destructora. Ella es quedà en cinta, però en el moment del naixement el seu fill es convertí en pedra. Apolo, com ja sabràs faldiller fins al final, es buscà una amant humana, de la que tingué un fill sa. Apollymi en veure’s traïda manà assassinar a la dona i al fill simulant un atac salvatge d’animals. Quan Apolo es donà compte de l’engany que havia tramat Apollymi, aquest maleí a tota la raça atlant a morir a la mateixa edat que la seva amant, 27 anys. Apollymi, enfadada, usà el seu gran poder per enfonsar l’Atlàntida en el fons dels oceans. Zeus temerós del seu poder veié l’oportunitat que havia estat esperant durant segles, ocupar el lloc que a soles li corresponia a ell o això creia ell, per tant, va decidir empresonar-la en Kalosis, però els Déus atlants, tot i que no estaven d’acord en el que havia fet Apollymi, no podien permetre el seu empresonament doncs consideraven que Zeus obtindria massa poder i no tindria rival. Els Déus atlants mai permetrien que un Déu grec els governés, per aquesta raó es posaren en contra seva. D’aquesta manera, Zeus decidí empresonar a tots.

- Encara que arribés a creure’m tota eixa història, com és possible que tu t’escaparàs?

- Hi ha una explicació molt simple: ma mare m’ocultà ací, en el Tàrtaro, per evitar el meu empresonament.

- Per què has esperat fins aquest moment?

- Estava esperant trobar-me amb una persona en un moment precís.

- Quin moment és aquest?

- Haurà prompte un eclipsi, la Lluna taparà al Sol, amb la qual cosa el dia es convertirà en nit.

- I a qui esperes?

- T’estava esperant a tu.

- Com saps tota eixa informació, si es que és real?

- Perquè parlí abans que tu amb les Parkes.

- Quina informació et donaren?

- Em digueren com trencar la maledicció.

- I això com seria possible?

- La seva resposta fou que a soles el convenciment de la raó, junt amb la vida podrien trencar la maledicció. Fins que no t’he conegut no entenia l’endevinalla.

- De veres creus que jo t’ajudaria a trair als meus?

- Com tu bé has dit, ets la Deessa de la Raó. Intenta pensar en les històries que te contaren i et donaràs compte de quina és la veritat. 

- Encara que m’hagis fet dubtar, com pots demostrar que la teva història és certa?

- Vindràs amb mi a Kalosis i allí ho entendràs.

KALOSIS 

- Aquest és el món en el qual ens agradaria viure en llibertat.

- Açò no és un presó!

Per tots el Déus, açò és el més meravellós que he vist mai. Ni l’Olimpo podria comparar-se’l. Fins i tot les sensacions són distintes, no es sent ni odi, ni rancor, a soles pau i amor com als Camps Elisis. La meva raó em diu que és impossible que a un lloc tan pur sigui la llar d’uns Déus tan venjatius.

- Com és possible que haguem pogut entrar quan ells no poden eixir?

- Eixa és la maledicció que Zeus envià. La presó era per a què els Déus no eixiren mai, però no pensà que ningú Déu voldria entrar. Vine, vaig a presentar-te a la meva família: Misos, Déu de la Guerra; Fysia, Deessa de la natura; Ydor, Déu dels Oceans; Symfora, Deessa de la mort; Ilios, Déu del Sol; Nyktos, Deessa  de la Lluna; Asteros, Déu del cel; Dikastis, Déu de la justícia; Epityimia, Deessa del Desig,  Apollymi, la Gran Destructora i els meus pares; entre altres. 

En honor a la veritat, tinc que reconèixer que en ningú d’ells vi maldat alguna, al contrari, amb el que em vaig trobar fou amb una perfecta relació entre ells i una gran acceptació a la meva persona, a més a més de molt amor. Em fa mal pensar en els meus, però en realitat la meva raó em diu que la que jo considerava la meva família resulta banal i arrogant, a més a més d’existir una gran falsedat entre ells. 

Tinc ple convenciment de que la història contada per Keylev és la pura veritat doncs a mi se m’havia negat durant segles. La meva decisió està presa, no sé si serà entesa pes meus perquè, encara que conec les seves faltes, els segués volent, no podria deixar de fer-ho.

Les Parkes tenien raó, ara entenem l’endevinalla “ a soles el convenciment de la raó, junt amb la vida podrien trencar la maledicció”.

Keylev està amb mi, ara i espere que per a sempre. On estarem? No ho sé perquè ara tots som lliures.

A soles espere que algun dia la nostra unió també trenque la maledicció de enemistat entre ambdós Panteons i tornem a ser una sola família.