25

NO SE TRATA DE QUERER SENTIR AMOR.....SINO DE SENTIRLO SIN QUERER

Què és l'amor?

Què és l'amor? Aquesta pregunta té una infinitat de respostes. Molta gent ha intentat trobar una resposta universal que servisca per a qualsevol moment o àmbit, però la veritat és que, eixa resposta que pretenem trobar no existeix. Cada persona té una manera de veure l'amor, i amb això no em referisc a una persona que diu que l'amor és la submissió total, no. Una vegada em digueren que l'amor té molts sentits. Per al matemàtic, l'amor és un problema; milers d'equacions que tens que anar resolent per aconseguir trobar-le un sentit. Però fins i tot a vegades, resolent totes aquestes equacions, el matemàtic es dóna compte de que l'amor no té lògica, ni una única solució. Es dóna compte de que és irracional; amb la qual cosa ell no pot treballar.

Si li preguntem a un historiador o a un escritor ens diríen que tota història, que es preï d'estar ben escrita i amb una bona trama, necessita de l'amor; un amor que comence guerres, que les lideri i que les guanye. En tota història que es preï hem de trobar aquest sentiment pel qual els protagonistes lluiten i superen totes les adversitats que es presenten davant del seu camí. Un sentiment gràcies al qual aconseguiràn portar la pau o un perfecte equilibri.

Per al químic, és una reacció; una reacció del nostre cos, que s'encarrega de que s'expulsen unes hormones que activen diferents components químics. Aquestes hormones ens fan sentir afecció, desig, enyorança, falta de gana o fa que no puguem conciliar el somni com ens agradaria.

Però, per a l'artista, la seva resposta per a l'amor és un simple cor; un dibuix en un tros de paper que indica allò que sentim i que dibuixem instintivament sempre que estem enamorats.

Després hi ha un altre tipus de persones que sempre intentan trobar-le una part irracional a aquest sentiment. Intentan trobar en l'amor al perfect candidar. Els dóna igual no sentir res per eixa persona, solament els interessa que tinguen diners, un bon treball o coses per l'estil. Encara que, sincerament, per a mi això no és amor.

Al contrari que aquestes persones, jo pense en l'amor com un sentiment irracional que et porta a conèixer a eixa persona que és perfecta per a tu en tots els sentits. Eixa persona amb la qual t'agradaria passar la resta de la teva vida, a la que no t'agradaria perdre mai. Per a mi, l'amor és trobar una persona amb la qual puguem compartir els millors i els pitjors moments, una persona a la que poder abraçar sempre que vulgui, a la que li puga contar tots els meus secrets. L'amor és trobar a eixa persona especial amb la qual puga entendre sense nnecessitat de paraules, sols amb mirar-le als ulls.

La inútil utilidad de la filosofía

La primera pregunta que se debe plantear es: ¿Realmente es inútil la filosofía, o por lo contrario sí que es útil? Para poder responder a esta pregunta, pienso que primero deberíamos saber qué es la filosofía.

La filosofía es una rama de la ciencia. Mientras que la ciencia se ocupa de explicar los hechos que ocurren en el mundo, la filosofía se encarga de profundizar en los enunciados que afirman dichos hechos. Explicado de una manera más coloquial quiere decir que nos ayuda a describir o entender unos conceptos abstractos.

La filosofía no tiene porqué se útil o inútil, con esto quiero decir que para algunas personas esta ciencia puede ser inútil porque no llega a verle el sentido; y la verdad es que entiendo muy bien a esas personas. Para mi por ejemplo la filosofía no tiene ningún sentido ya que yo soy de las personas que piensan que ver es creer; pero por el contrario para otras personas si que es útil, puede ayudarles a plantearse cosas que de normal no te preguntarías. También debo decir que aunque no entienda, y pienso que nunca entenderé la filosofía, el hecho de plantearme cosas para poder resolverlas está bien ya que de alguna forma estás alimentando el cerebro.

Actualmente, la filosofía, en sí misma está en desuso. Las nueas tecnologías están dejando atrás a la filosofía. ¿Porqué digo esto? Antaño no se diferenciaban ramas. Los filósofos, se encargaban de formular diversas teorías para intentar explicar el mundo. Con el paso de los años se empezaron a diferenciar a los filósofos y a los científicos. Y en la actualidad, la filosofía ya casi no se usa para explicar el mundo, ya que ¿no es preferible tener pruebas físicas comprobadas científicamente, que tener una idea abstracta que no puedes demostrar?

Además si hay que ser sincero, y pienso que así se debe ser; la filosofía es una de las asignaturas más aburridas que se tiene en bachillerato.

One of my best friend

One of my best friend is Iris. She must be one of the best people in my life. I 've never met someone quite like her!!

Iris was born in England, exactly in London. Iris came to Spain when she was 9 years old. Now, she is 17 years old. Iirs is thin and taller than me. She is always laughing, and never cries. Iris has got a great sense of humour. She's really into english and hystory, but not provided. Iris is bad in maths.

Iris loves animals, for example dogs, cats, tortoise. She volunteers with me in a church every weekend.

In conclusion, Iris is quite different from other teenagers. I'm glad that she's my friend. Iris is really a good person and I love her very much.

Més enllà de la traïció (Tercera Part)

INFRAMUNDO

Quin lloc més càlid! Ara entenc el cremats que es troben els morts.

Ja heu de saber que estic ací, per què no apareixeu?

- Sí, ho sapiguem, nosaltres ho vegem tot: passat, present i el futur per venir.

- Bé, llavors sabreu quines són les meves preguntes.

- El trobaràs en el Tàrtaro i la seva destrucció no és possible.

- Per què? És tan poderós?

- No és qüestió de poder, sinó de vida.

- Per què quan es va empresonar als Déus atlants a ell no se l’empresonà? I per què ocorre açò ara?

- A soles podem dir-te que vigiles quan el dia es converteixi en nit. La resta, l’esbrinaràs quan sigui l’hora.

Les Parkes sempre amb els seves endevinalles i els seus misteris. No hi ha qui les entengui!

EL TÀRTARO

És açò realment el Tàrtaro? No hi ha res? Pot algú viure ací? I el que més m’amoïna, què està fent ell ací? Buscaré fins que el trobi o em costi la vid...

- Qui ets? 

- El meu nom és Keylev, qui ets tu?

- Sóc Adara, Deessa de la Raó i vinc a per tu.

- Per què traus la teva espasa? Potser vols lluitar amb mi?

- Defensat o mor, potser ets un covard?

- No m’agrada la violència, prefereix l’enteniment i la vida.

- Si és així, per què vols assassinar a Zeus?

- Ah! Ja entès! Creus que busque la seva mort? Crec que no t’han informat bé.

- Llavors, explica-m’ho tu.

- Com ja t’he dit, el meu nom és Keylev i sóc el Déu de la Vida. No sé quines històries t’hauran comptat, però de cap manera busque la mort de Zeus. A soles vull alliberar a la meva família. 

- La teva família ens va trair i quasi provoca la destrucció de tota la humanitat.

- Crec que les nostres històries són totalment distintes. Començaré comptant-te la meva. En l’època en la que convivíem els dos Panteons, el vostre Déu del Sol, Apolo era l’amant de la nostra estimada Reïna Apollymi, la Gran Destructora. Ella es quedà en cinta, però en el moment del naixement el seu fill es convertí en pedra. Apolo, com ja sabràs faldiller fins al final, es buscà una amant humana, de la que tingué un fill sa. Apollymi en veure’s traïda manà assassinar a la dona i al fill simulant un atac salvatge d’animals. Quan Apolo es donà compte de l’engany que havia tramat Apollymi, aquest maleí a tota la raça atlant a morir a la mateixa edat que la seva amant, 27 anys. Apollymi, enfadada, usà el seu gran poder per enfonsar l’Atlàntida en el fons dels oceans. Zeus temerós del seu poder veié l’oportunitat que havia estat esperant durant segles, ocupar el lloc que a soles li corresponia a ell o això creia ell, per tant, va decidir empresonar-la en Kalosis, però els Déus atlants, tot i que no estaven d’acord en el que havia fet Apollymi, no podien permetre el seu empresonament doncs consideraven que Zeus obtindria massa poder i no tindria rival. Els Déus atlants mai permetrien que un Déu grec els governés, per aquesta raó es posaren en contra seva. D’aquesta manera, Zeus decidí empresonar a tots.

- Encara que arribés a creure’m tota eixa història, com és possible que tu t’escaparàs?

- Hi ha una explicació molt simple: ma mare m’ocultà ací, en el Tàrtaro, per evitar el meu empresonament.

- Per què has esperat fins aquest moment?

- Estava esperant trobar-me amb una persona en un moment precís.

- Quin moment és aquest?

- Haurà prompte un eclipsi, la Lluna taparà al Sol, amb la qual cosa el dia es convertirà en nit.

- I a qui esperes?

- T’estava esperant a tu.

- Com saps tota eixa informació, si es que és real?

- Perquè parlí abans que tu amb les Parkes.

- Quina informació et donaren?

- Em digueren com trencar la maledicció.

- I això com seria possible?

- La seva resposta fou que a soles el convenciment de la raó, junt amb la vida podrien trencar la maledicció. Fins que no t’he conegut no entenia l’endevinalla.

- De veres creus que jo t’ajudaria a trair als meus?

- Com tu bé has dit, ets la Deessa de la Raó. Intenta pensar en les històries que te contaren i et donaràs compte de quina és la veritat. 

- Encara que m’hagis fet dubtar, com pots demostrar que la teva història és certa?

- Vindràs amb mi a Kalosis i allí ho entendràs.

KALOSIS 

- Aquest és el món en el qual ens agradaria viure en llibertat.

- Açò no és un presó!

Per tots el Déus, açò és el més meravellós que he vist mai. Ni l’Olimpo podria comparar-se’l. Fins i tot les sensacions són distintes, no es sent ni odi, ni rancor, a soles pau i amor com als Camps Elisis. La meva raó em diu que és impossible que a un lloc tan pur sigui la llar d’uns Déus tan venjatius.

- Com és possible que haguem pogut entrar quan ells no poden eixir?

- Eixa és la maledicció que Zeus envià. La presó era per a què els Déus no eixiren mai, però no pensà que ningú Déu voldria entrar. Vine, vaig a presentar-te a la meva família: Misos, Déu de la Guerra; Fysia, Deessa de la natura; Ydor, Déu dels Oceans; Symfora, Deessa de la mort; Ilios, Déu del Sol; Nyktos, Deessa  de la Lluna; Asteros, Déu del cel; Dikastis, Déu de la justícia; Epityimia, Deessa del Desig,  Apollymi, la Gran Destructora i els meus pares; entre altres. 

En honor a la veritat, tinc que reconèixer que en ningú d’ells vi maldat alguna, al contrari, amb el que em vaig trobar fou amb una perfecta relació entre ells i una gran acceptació a la meva persona, a més a més de molt amor. Em fa mal pensar en els meus, però en realitat la meva raó em diu que la que jo considerava la meva família resulta banal i arrogant, a més a més d’existir una gran falsedat entre ells. 

Tinc ple convenciment de que la història contada per Keylev és la pura veritat doncs a mi se m’havia negat durant segles. La meva decisió està presa, no sé si serà entesa pes meus perquè, encara que conec les seves faltes, els segués volent, no podria deixar de fer-ho.

Les Parkes tenien raó, ara entenem l’endevinalla “ a soles el convenciment de la raó, junt amb la vida podrien trencar la maledicció”.

Keylev està amb mi, ara i espere que per a sempre. On estarem? No ho sé perquè ara tots som lliures.

A soles espere que algun dia la nostra unió també trenque la maledicció de enemistat entre ambdós Panteons i tornem a ser una sola família.

Més enllà de la traïció (Segona part)

MONTE OLIMPO EN LA ACTUALITAT

Començaré dient que el meu nom és Adara (Deessa de la Raó), filla d’Ares (Déu de la Guerra) i Afrodita (Deessa de l’amor). No me pregunteu com és possible que d’un Déu i una Deessa totalment impulsius, pogueren donar vida a una Deessa de la Raó.

Des de que tinc memòria recorde com els meus pares em deien sempre les mateixes paraules: “Adara, els atlants no són de fiar, evita’ls”. Mai se’m van donar detalls concrets. Recorde preguntar repetitivament dubtes que m’assaltaven però sempre obtenia mirades esquives.

Però jo no podia evitar les meves dubtes, els meus somnis; me turmentava pensar que la meva família me pogués estar mentint. 

Els meus pensaments, de sobte, es varen veure tallats per l’entrada de ma mare.

- Adara

- Mare que ocorre?

- No puc visitar a la meva filla?

- Les dos sabem molt bé que les visites de cortesia no són el teu. 

- Bé, deixem-ho estar. Alçat! Zeus ens espera a la Sala del Tron.

- Vaig de seguida, mare.

Què voldrà? Poques vegades ens reuneix a tots; millor dit, ens reuneix quan té que fer mostra del seu gran poder o de la seva “gran generositat”. Però bé, és hora d’alçar-se i tampoc vull ser la causa del seu enuig.

Sala del Tron de Zeus

- Déus i Deesses de l’Olimpo, com el vostre Senyor, vos he reunit ací perquè ens trobem en una greu situació. Quan empresonarem als atlants els maleirem a romandre en Kalosis per tota l’eternitat, però Keylev (Déu de la vida), fill d’Acheron (Déu de la mort) i Agapa (Deessa de l’amor) és la clau per trencar la maledicció.

- Hi ha que trobar una solució ràpida i eficaç perquè el primer que voldran serà  venjança. 

- Tranquil·la Artemisa. Crec que ja he pensat en això. La meva decisió ja està presa. Manaré a un de vosaltres per destruir a Keylev i així perpetuar l’empresonament dels atlants.

- Qui serà l’elegit i amb quines armes comptarà?

- Hermes, no t’amoïnis que tu no seràs l’elegit. Més aviat havia pensat en Ares, encara que em dóna por que el teu caràcter impulsiu pugui no només destruir a Keylev, sinó també a la humanitat.

- Aniré jo, mi senyor.

- Tu, Adara?

- Zeus, sóc una gra guerrera, mon pare m’ha ensenyat bé i no me permetré fer mal als humans, conforme m’ha ensenyat ma mare. A més a més, què millor que enviar a la Deessa de la Raó quan el meu poder és el judici?

- Què així sigui! Que la teva agudesa i racionalitat et guiïn cap a la victòria.

Què dimonis he fet? Potser he perdut el cap? Per descomptat que sí. No hi ha dubte. Encara que pensant-ho bé...podré esbrinar més sobre els atlants i el perquè de la seva traïció. Crec que el meu propi subconscient ha actuat pel seu compte i  vol saber la veritat de tant silenci. Fins i tot crec que serà un bon pla, obtindré la informació encara que em costi la vida. El meu objectiu és trobar-li, traure-li la informació i destruir-lo. Sóc una suïcida!

Bé, pensem fredament...el primer que tinc que fer és esbrinar on puc localitzar a Keylev i el segon és com destruir-lo. Qui me pot donar tota eixa informació?...Les Parkes. 

Més enllà de la traïció (Introducció)

Fa eons un gran poder creà l’univers, els Déus. Aquestes divinitats es tractaven de pura energia, però amb una singularitat, cadascuna disposava d’un extraordinari poder. Mentre que uns dominaven els elements de la natura: foc, aire, terra, aigua i esperit; altres dominaven la tecnologia i la seva missió, damunt de totes les coses, la protecció. Tot açò doní lloc, amb el pas dels segles, que cada Déu triés formar part d’un Panteó. Perquè ens entenguem, un Panteó és un conjunt de divinitats que tenen una mateixa missió en comú.

De cadascú d’aquestos Panteons nasqueren poderoses civilitzacions plenes de màgia i saviesa. Però, hi va haver dos Panteons que s’alçaren damunt els altres; dos que es convertiren en llegenda. Amb el pas dels segles, els humans se'n van anar allunyant del Déus, per la qual cosa aquestos tingueren que acoblar-se a aquesta nova situació i van adquirir aparença humana, amb el fi de poder evitar la seva desaparició.

Una de les principals civilitzacions foren els atlants; un poderós Panteó que va fer sorgir de l’oceà una illa, que amb el pas dels segles es convertiria en la mítica i llegendària Atlàntida, en la qual els seus Déus convivien amb ells. La seva existència girava al voltant de la protecció de la vida i per açò utilitzaven la gran tecnologia de que disposaven.

L’altra gran civilització la formarien els grecs; un Panteó igual de poderós que vivia a la Antiga Grècia i que veneraven als Déus que vivien al Monte Olimpo. Aquestos, al contrari, es dedicaven a observar als que ells consideraven les seves creacions.

Ambdues civilitzacions decidiren unir-se amb el fi de crear una civilització perfecta i conviure en pau.

Però aquesta història no tracta de pau, sinó d’avarícia. Un simple pecat, però poderós a la vegada, va fer que es cometés una terrible traïció. Per aquesta traïció; una civilització fou destruïda, la seva ciutat fou submergida en les profunditats marines, els seus Déus foren empresonats i una guerra entre mítiques criatures fou deslligada.

Milers d’anys després, la confrontació encara perdura i cada bàndol ha triat els seus guerrers.

Ara mateixa vos estareu preguntant com sé tot açò. La resposta és molt senzilla...jo sóc una d’ells.

Mi vocación

A todos, alguna vez, de pequeños nos han pregunado que queríamos ser de mayore. Y nosotros respondíamos cosas como princesa, superhéroe,...Cuando nos lo preguntaban más adelante, respondíamos cosas como astronauta, profesora, policía...Y si nos lo preguntan ahora, diremos una u otra profesión según las asignaturas que hayamos escoido; los de letras dirá filóloga o profesora. Sin embargo los de ciencias te responderán cosas como ingeniero o mecánico. Pero hay gente que nunca ha pensado nada de eso, hay gente que tiene muy claro lo que quiere ser. Y cuando digo gente, me refiero a la típica persona a la que cuando le preguntas que quiere ser de mayor te responde... "Millonaria, está claro".

Estaba ensando en dar algunos consejos par que cada uno pueda alcanzar su objetivo. Para los que dicen profesora, ingeniero, mecánico o policía, el único consejo que se me ocurre es...ESTUDIAR. Y con esto me refiero a hincar los codos en una mesa con una buena jarra de café al lado y pasarse noches en vela repitiéndose una  y otra vez "Yo puedo". También os aconseo que cuando tengais todo el libro para estudiar, os hagais falsas ilusiones y no pareis de repetiros "Cada vez queda menos".

Para los que como profesión dicen millonario, lo prmero que se me ocurre es que os caseis con un tío rico, y si encima tiene algún título como conde, marqués o alguna variante pues mejor. Si no conseguís casaros con un millonario y vivir del cuento, tengo varios consejos.

El primero es que compreis lotería como locos. Exactamente no podría deciros cual es la mejor, por eso os aconsejo que compreis para el gordo, la bonoloto, para el día del padre, el sorteo del niño,..cualquiera. Además, para que te toque tienes que tener mucha mierda. Y hablando de las cacas, ¿no dicen que si pisas una cac con el pie te puede tocar la lotería? Pues ya está, solo tienes que pisar una mierda; eso sí, sin darte cuenta que sino no vale. Lo que no recuerdo muy bien es, si es con el pie izquierdo o con el derecho. Así que mejor pisas una con cada pie y te aseguras.

Y el último consejo que puedo dar es que reces. Sí, sí, rezar. ¿Aqué? A todo. A Jesusito, a Dios, a José, a Buda, incluso le puedes rezar a los angelitos, a las criaturas del bosque, a las hadas, los gnomos,..

Y si después de estos consejos no te haces millonario:

1. Te habrás gastado una pasta en la lotería como un tonto.
2. Te habrás llevado dos lindas "caquitas" a casa.
3. Irás directo a un manicómio porque tus vecinos al ver que no parabas de hablar solo rápidamente llamaron al loquero.

Así que sinceramente, te deseo mucha suerte.